El temps que es viu amb sentit no es perd mai, però el temps que es dedica a una activitat estúpida és un temps perdut, buit. Qui viu la vida amb il·lusió, perquè és feliç amb allò que fa i omple la seva quotidianitat, no entén que perdi el temps. Qui veu realitzat el sentit de la seva vida, no té por de la mort, perquè ha disposat del temps necesari per veure el reultat dels seus esforços, però qui se sent buit amb la seva vida i experimenta que res del que fa no l’acaba d’omplir, viu la mort com una amenaça, com un ultimàtum.

Pensar en la pròpia mort és enfilar el camí cap una vida plena de sentit, és l’ocasió per redissenyar, de nou, el projecta vital. Meditar sobre la pròpia absència és l’ocasió d’or per valorar, més a fons, aquesta presència que ara i aquí gaudim. No serveix de res lamentar-se a posteriori de tot allò que no es va fer o no es va dir quan es podia fer i dir. Qui té plenament assumit l’horitzó de l’absència futura viu abraçat al present que es manifesta “ara i aquí” i tracta d’extreure tot el suc de la vida. La futura absència dóna més valor a la presència que ara i aquí es manifesta.

El sentit de la vida, F. Torralba

Viure amb sentit és cercar instants de bellesa i de reconciliació; significa vetllar perquè la pròpia vida sigui una obra meravellosa. Cadascú és el responsable d’aquesta obra. No es pot imputar a l’altre el fracàs propi.

No es pot confondre la pregunta pel sentit amb la pregunta per la utilitat. No sempre el que és útil dóna sentit a la pròpia vida.

El sentit és el que omple, el que dóna resposta al desig més íntim i més insistent. En la vida humana hi ha desigs i desigs i no tots tenen el mateix calat. La resolució dels petits desigs no afableix la potència del desig fonamental.

Perseguir la utilitat, el rendiment i l’eficàcia és necessari, però no condueix, directament, a viure una vida amb sentit. En ocasions, el que ens omple més interiorment és molt poc útil des del punt de vista econòmic, social o polític.

No podem projectar la nostra vida i realitzar tots els nostres esforços únicament en termes utilitaris. Atresorar molts bens utilitaris no garanteix, de cap manera, una vida amb sentit. Els bens útils estan al servei del sentit i no a la inversa.

Per trobar sentit a la vida no cal, necessàriament, proposar-se grans horitzons, emprendre gestes heroiques i, menys encara, hipotecar el present amb el futur. Cal trobar sentit a cada ara, perquè l’ara és, de fet, l’únic que existeix. L’ahir ja no hi és i el demà és pura expectativa. Cal remar cap a l’horitzó, però no perdre el gust de cada moment, de cada tram de l’itinerari.

Viure l’ara intensament no significa, bàsicament, fer coses, actuar o transformar la realitat. Vol dir saber mirar, saber contemplar, saber gaudir, assaborir la constel·lació de meravelles que ens envolta.

Per viure amb sentit no cal fer moltes coses, ni tampoc cal fer-les veloçment. Cal fer-les, això si, amb la màxima intensitat, com si fos el darrer acte de l’existència, l’últim gest de la vida. Perquè de fet, cada ara és únic, és el primer i l’últim. Mai més no torna a venir. Després només queda el record, una imatge del que va ésser, però mai més no torna, perquè, en si mateix, és irrepetible.

Que trist seria constatar, a les darreries, que s’ha corregut massa amb l’obsessió de no perdre temps i que, precisament per això, s’ha perdut de manera definitiva.

Que trist seria adonar-se, abans d’aclucar els ulls, abans d’acomiadar-se definitivament d’aquest món que, per voler estar a tot arreu, no ‘sha estat enlloc.

Que dramàtic seria captar, a la fi dels dies, que per voler estar amb tothom, no s’ha estat amb ningú.

Que trist seria adonar-se, abans del darrer sospir, que perseguint la utilitat o el reconeixement, la fama o la glòria, s’ha deixat de banda el que realment donava sentit.

Ser feliç a la vida

Té sentit vetllar per la qualitat dels vincles que, lentament, fem al llarg de l’existència personal. Vetllar per la qualitat dels vincles és tenir cura dels lligams afectius, dels llaços invisibles que ens uneixen a les persones que estimem. Té sentit vetllar per la qualitat dels vincles, treballar a fons les relacions interpersonals, perquè de la qualitat de les interaccions depèn, en gran part, la qualitat de la pròpia vida i la de la vida dels altres.

Per donar sentit a la vida, no cal tenir moltes interaccions, ni conèixer moltes persones, ni gaudir d’una gran vida social. L’únic que cal es aprofundir en els vincles, anar a fons i adonar-se dels misteris que amaga l’altre i que, només si s’exploren amb delicadesa, voldria mostrar-nos.

No és la quantitat de relacions el que dota de sentit una vida, sinó la qualitat dels vincles, l’exquisidesa del tracte que som capaços de dispensar. 

Ens ocasions, ens adonem que el que dota de sentit a la via no és ni el treball, ni l’èxit social, ni els diners, ni el reconeixement públic. És senzillament una amistat, una relació de mútua benevolència, de confidencialitat i d’intimitat compartida. La qualitat dels vincles depèn, essencialment, de nosaltres. No hi ha excusa en això.

Tots anhelem una vida autèntica. No es tracta de ser originals. Es tracta, senzillament, de ser nosaltres mateixos, de traduir en la vida el que experimentem interiorment.

Què té sentit? Ningú pot respondre aquesta pregunta per un altre. Cadascú ha de respondre individualment, però en aquesta recerca individual i intransferible cal, també, que s’acosti als altres i que aprengui, sobretot, d’aquells que viuen il·lusionadament i senten que la vida està plena de sentit. Cal escoltar-los, prestar atenció a les seves narracions, entendre les seves secretes motivacions i, si convé, experimentar-les un mateix.

No sabem, amb certesa, si la vida té un sentit últim, si més enllà del sentit que a títol personal li puguem donar, té, en ella mateixa, un darrer sentit.

Cal apostar!!

Breu extracte del llibre “El sentit de la vida” de Francesc Torralba